Textos Diversos en 2010

"M´en recordi" (como decía Marcello Mastroiani) Me acuerdo, sí, de las viejas canciones que cantaban mi madre y mi padre...

"Dolça terra catalana, patria de l´amor sens fi..."

Me acuerdo de la Santa Espina, de la Balenguera (fila, fila, filarà...) i Baixant de la Font del Gat, una noia i un soldat ...Me acuerdo de la Marieta de l' ull viu, de... De...

Fueron tiempos felices en la plaça del Padró, antes de Camprodron y Puigcerdà, antes de las desgracias, antes de la hecatombe, antes de vernos refugiados en Francia, donde mi padre, policía de la Generalitat de Catalunya, murió, tras un año en el campo de concentración, en Bram (Agde)...

Mi madre y yo, volvimos a España, a la Catalunya amordazada del "piojo verde" y las "farinetes" y el "Auxilio Social", y el ¡Arriba España!...

Y yo, a trabajar de lo que fuese, a los once años...

En Francia, yo decía siempre: Yo no soy español, ¿saben? Soy catalán. Soy catalán, de Catalunya, "vous savez ? De la Catalogne"... "Ah bon?", decían los franceses, dubitativos.

Pero, bueno... Será mejor que yo vuelva a la Catalunya de hoy -siempre querida por mí, pase lo que pase-, en el año 2010... Será mejor que vuelva con un...

...Text d´un català d´esquerres, ,jo, rebutjat per un català de dretes, qui sap qui...
------------------------------------------------------------------

Comencem.
Jo creía que em feien una entrevista, i vaig anar contestant...
Perdonin la meva innocencia!

-L' escriptura la vaig entendre com un ofici per a guanyar-me la vida, així va ser per primera vegada, però tot seguit es va transformar en una passió, en veure la facilitat que fluía de la meva persona... Probablement, com a resultat de les moltísimes lectures que havia fet des de molt petit... Més tard, ha vingut el fet d'entendre-la, l´ escriptura, com a funció social, ésclar.

-Per a mí no hi ha rutina a l' hora d' escriure... Escriure és sempre un fet nou. La rutina, si s´en pot dir, son les imposades dimensions del text, les condicions que ha imposat qui encarrega el text, mai en tant que contingut, si de cas en tant que mides. El contingut sempre es cosa meva.

-Segurament Josep Pla té raó en alguns casos... Però en altres -com en el meu- no. L´escriptura acaba éssent, per alguns escriptors, una passió.

-La literatura de gènere, l´he tinguda en compte, quan m´han demanat material per a un públic jove, però sempre he procurat que allò més important, fós comprensible per la persona jove, mai deixo de banda allò que considero essencial. Ho he fet especialment en els textos, en castellà i en català (o en francés) en el textos per a "comics", del tipus del Capitán Trueno, etc. etc. En els moltíssims articles que he fet per El País, el Periòdico, el TeleXprés, la Vanguardia, el Punt i altres; a Espanya i França, sempre he procurat escriure tan bé com he pogut, sigui en català, en castellà, o en francés. En anglés, només he escrit cartes -alguna vegada defensant amb rabia Catalunya- tant bé com he pogut.

- En això d´esquivar la censura, els escriptors catalans i castellans de las meva generació (vaig néixer l'any 1931)
vam tenir que ser auténtics especialistes. Primer, vam tenir el feixisme dur i pur, barrejat de l'estulticia dels que el feien, i mes tard el feixisme dissimulat del pensament de dretes, diguem-ne... "correcte".

- Les meves novel.les... Jo crec que "Whisky amb Napalm" aporta prou, i ajuda a pensar i a estar atents amb la política de debò...
Malauradament, es llegeix poc. Es veu quan es fan enquestes... A Catalunya, per exemple. A molts joves, avui dia, sembla que no els interessi per exemple, la política de debó. I no solament a Espanya, sino gairebé a tot Occident. Haig de dir que, per a mí, tant el gènere de ficció política, com una gran part de la literatura, diguem-ne "fantástica", em semblen vàlids per a ajudar a una politització sempre necessaria.

- Tinc davant del nas "Whisky amb Napalm", i no trobo això de que jo hagi dit que "la literatura d' evasió és un crim". A vegades, com tothom, dic coses fortes, però no tant. Inclús els diré que cap literatura, incluída la d' evasió, és un crim.
Detesto el feixisme, però hi ha escriptors feixistes, com per exemple Céline, que no m´agrada ideológicament parlant, però escriu bé, estéticament parlant. Jo no prohibiría la literatura feixista, diria sempre que estic en contra de les idées politiques que vehicula, i per qué. Ja està bé de cremar llibres! Son coses que s' encomanen del feixisme, que crema els llibres i els autors. En quant a la literatura "fantástica", o "ciencia-ficció", es literatura a seques.

- Crec que la politització és avui dia més necessaria encara que abans... Més que mai, els diners valen més que les persones... I trobo que qui no accepta una cosa directament política, potser l'arribarà a acceptar, o ha comprendre, a través de la política figurada.

-Parlem del meu treball, o de la mevas obra...
Quan escric una historia de caire realista, en tant que treball -visc de treballar, des de que tenia onze anys...- sé perfectament que no és una historia de "robots" (algú, ara, ha mencionat els "robots"...). Per exemple, quan vaig acceptar d' escriure diverses pàgines referides a la Historia de França (país que estimo, per altra banda, i que m´ha concedit molts valuosos honors, a més de ser un refugi del feixisme... Hi ho podria tornar a ser, tal i com veig que van les coses a "la España eterna", ¡pobra Espanya, de Miguel Hernández, i totes les altres victimes del feixisme...!) em vaigocumentar, doncs, exhaustivament, llegint els autors francesos que em van semblar interessants.

- La meva novel.la "Els plàtans de Barcelona" fou, primer, escrita definitivament per a mí en francés, i es publicà a França. Es totalment memoria, amb determitats tocs novel.listics.

- Les conjectures vostres, demostren atenció en allò que llegeixen... Molt bé. És trist per a un escriptor que en entrevistar-lo li diguin bajanades. Sigui dit això, les dues obres meves que mencioneu es troben entre les que prefereixo.

-Aquest trets brutals són propis dels dictadors autoritaris, i no solament d' ells... Són trets propis de l' ésser humà. Moltes dones, ai las, ens podrien parlar de coses aquestes
... No totes les dones són santes, ésclar... N' hi ha de dolentes... Generalmenr, menys que els homes dolents, però. Jo, des de petit, he estat "feminista", per dir-ho d' alguna manera... Recordaré mentre visqui tot el que sentia, essent un infant de molts pocs anys, quan notaba les seves carones, contra la meva cara. Després, les he estimat, les he escoltat, i les he respectat.

- Mireu, els feixistes no s´els pot deshumanitzar, perque son humans... A més, aquell, personatge mig inventat pel novel.lista que sóc, era un nazi bona persona...
Sens dubte no era res, comparat per exemple amb Lafont i Bonny, dos francesos, diguem-ne, "histórics", passats al feixisme que, en els anys quaranta, van robar i assassinar, pero no per fer politica, sino per a robar i assassinar, fent veure que feien política... Però també eren humans, no ho amaguem.
Hi ha persones molt pitjors que les besties salvatges, no ho amaguem... I fem el possible per posar-hi remei, amb la democracia de debò, per exemple.

- Com vaig saber descriure una certa joventut, en una certa época...?
Primer que res, vaig procurar d´aprendre el llenguatge que parlaven molts joves aleshores... No era fácil, per a mí, que sempre m'havia decantat, tant a Catalunya, com a Espanya o a França, al exili, a enraonar el més correctament possible. Però ho vaig fer, com a treball d'un escriptor que volia reproduir la parla d´uns determinats joves d'aquells temps.
Aleshores, jo era jove, no em cansava mai... Podia ser un rei dels "comics", tant a Espanya com a França.
I tant a Catalunya, com a Espanya i a França, era ja un literat conegut i respectat, premiat diverses vegades, i en literatura que no tenía res a veure, amb l' art dels "comics".

- Jo avui dia, procurant recordar 1976, diria que ja abans d'aquella data, sabia prou de política inernacional (tema que sempre m' ha interesat i, entre altres coses, he seguit a través de publicacion, no solament d'aqui, sino estrangeres com el prestigiós "Le Monde", "Time", etc. etc.) tant com per parlar-ne. Avui diria que no recordo que em vaig inspirar en cap situació concreta, sino en tot el que ja sabia de com anaven les coses d' aquest mòn.

- Mentre hi hagi capitalisme (que avui ha arribat a un punt en que no s' ha ensorrat, pels seus disbarats perquè, entre altres coses, les forces vives de molts llocs estan esmorteïdes, en gran part per culpa d'aquests disbarats d' aprofitatat) mentre hi hagi capitalisme, hi haurà especulació i altres aspectes negatius. Hi ha hagut, en el passat, exemples d' un capitalisme més o menys assenyat (recordem els temps del gran Franklin D. Roosevelt) que pot tornar, fixem-nos, avui dia, amb els treballs que fa el simpátic i dinàmic Barack Obama, per no semblar massa progressista als xacals, babaus, o manefles, que només somientruites d'or.
Dit això, cal que Barcelona (i altres capitals, que van de corcó amb el capitalisme desaforat d'aquests temps...) posi fré a moltes coses i torni a ser forta y generosa com va ser en el passat. Visca Catalunya lliure!, si em permeteu aquesta avinentesa.
Jo sempre seré barceloní, i si me n' he allunyat alguna vegada de Barcelona, ha estat per força...La mateixa força que, quan yo tenia vint anys i escaig, ens va portar a mi, i a la meva dona, Armonía, a la presó per uns set mesos, pel crim d´haver-not fet del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
(...).

Víctor Mora